Propostes d'actuació i valoració del patrimoni

La UNESCO va definir Patrimoni Cultural com “el conjunt de béns mobles i immobles, materials e immaterials, de propietat de particulars o d’institucions o organismes públics o semipúblics que tinguen valor excepcional des del punt de vista de la història, de l’art, de la ciència, i de la cultura i, per tant, siguen dignes de ser considerats per a la nació”.[1]

Entenem que és necessària la conservació del patrimoni perquè posseeix la funció d’identificar un poble. Assenyala Fabián Garré que la importància de la protecció i conservació del nostre patrimoni es manifesta en els valors desenvolupats en el temps com accions vàlides d’un procés històric, i que encara poden ser-ho en el futur.[2]

Nelly Decarolis, en el seu article El valor del patrimoni, afirmava que “en cada ésser humà palpita la necessitat de transmetre als seus descendents la cultura heretada: modes de vida, històries, costums, conviccions, tradicions, mites i creences, petjades… El material i l’immaterial; la totalitat d’un patrimoni tangible i intangible”.[3]

En el cas del patrimoni arquitectònic urbà, patrimoni tangible, és per a cada poble la memòria del seu passat, la seua consciència com a poble i defineix una identitat que la relaciona amb aquest passat des del present.[4]

Alguna cosa semblant es va dir en la Jeunesse & Patrimonie Internacional de la UNESCO en 1977, en França: “(…)la consciència de reconéixer-se històricament en el seu propi entorn físic i social crea el caràcter actiu de la identitat cultural per l'acció de la conservació i renovació que genera: es conserva açò perquè ens hi reconeixem, es reemplaça allò perquè ens resulta freturós de significat o perquè la significació inicial va quedar exhaurida amb l'extinció del seu ús”.[5]

Però, davant d’aquesta necessitat de dissenyar una política per la salvaguarda del patrimoni arquitectònic és necessari realitzar un estudi (a mode de diagnòstic) de reconeixement del que som, d’on venim, què produïm, etc., amb la finalitat de determinar què és important i per què ho és.[6]

Realitzant el nostre “diagnòstic” ens hem adonat que hem tractat una arquitectura poc estudiada i poc donada a conéixer però que té molt a dir del nostre passat, de la nostra història; és a dir: “el reconeixement de patrimoni edificat com a signe d'identitat i com a suport de la memòria històrica obliga les societats democràtiques a donar-hi cabuda a les construccions més rellevants de classes socials com els pagesos, els obrers industrials o la burgesia urbana que, fins i tot, sent els grups numèricament majoritaris en la història dels pobles, no han tingut l'oportunitat o els mitjans de crear arquitectures simbòliques que els representaren, a diferència de les aristocràcies, laiques o religioses, promotores dels grans monuments que van perpetuar la memòria del seu domini. Les granges rurals, els llogarets i els paisatges agraris; les instal·lacions fabrils, els habitatges obrers i els paisatges modelats per la indústria; les ciutats contemporànies, els seus eixamples, els equipaments públics, els habitatges de les classes mitjanes, són els nous elements que han inundat el camp del patrimoni arquitectònic en les últimes dècades, sense haver sigut quasi mai projectats com a símbol dels qui vivien, treballaven o utilitzaven eixes edificacions, però amb la legitimació i el poder de representativitat que els confereix el seu ús històric per milions d'homes i dones sense veu en el passat”.[7]

La petició de conservar el nostre patrimoni es planteja com una necessitat i, alhora, com una responsabilitat, que deu partir de reconéixer els valors que es pretenen mantenir, i establir límits i llibertats de la intervenció.[8]

En el cas de les cases de més de cent anys comptem tant amb valors històrics com arquitectònics, a més, en alguns casos parlem de valors artístics. En estar els valors artístics incorporats al patrimoni arquitectònic, a més de garantir la seua conservació, es deu assegurar la permanència del rol que compleixen dins del patrimoni arquitectònic,[9] per això mai han de canviar la seua funció.

Si hem de parlar de mals hàbits o males actuacions, hem d’assenyalar que per la mateixa raó per la qual no permetríem a ningú modificar al seu antull un vell document escrit, tampoc hauria de permetre’s que s’intervinguera en un edifici històric sense prèviament haver procedit a descodificar tota la informació que conté, perquè un edifici històric, a més de ser un contenidor amb una funcionalitat determinada, amb el pas del temps s’ha convertit en un document que cal llegir amb els instruments hermenèutics necessaris. Són aquests instruments els que han de ser normativitzats per part de les administracions responsables.[10]

És sabut per tots que l'administració pública és fonamental en aquest tema, però hem de tenir en compte que per a aconseguir la conservació del patrimoni cal tenir clars tres baules: el suport legislatiu, l'econòmic (finançament) i el polític (la presa de decisions).

Encara que la tasca de protecció i conservació no és solament una qüestió dels poders públics, requereix la participació de tots, per a la qual és necessària la conscienciació social.

[1] UNESCO, 1977. Cita original: “el conjunto de bienes muebles e inmuebles, materiales e inmateriales, de propiedad de particulares o de instituciones u organismos públicos o semipúblicos que tengan valor excepcional desde el punto de vista de la historia, del arte, de la ciencia y de la cultura y por tanto sean dignos de ser considerados para la nación”.

[2] GARRÉ, Fabián, 2001, pàg. 6.

[3] GÓMEZ MACEDO, María Dolores, 2010, pàg. 4: “en cada ser humano palpita la necesidad de transmitir a sus descendientes la cultura heredada: modos de vida, historias, costumbres, convicciones, tradiciones, mitos y creencias, huellas… lo material y lo inmaterial; la totalidad de un patrimonio tangible e intangible”.

[4] GARRÉ, Fabián, 2001, pàg. 7.

[5] Cita original: “la conciencia de reconocerse históricamente en su propio entorno físico y social crea el carácter activo de la identidad cultural por la acción de la conservación y renovación que genera: se conserva esto porque nos reconocemos en él, se reemplaza aquello porque nos resulta carente de significado o porque la significación inicial quedó agotada con la extinción de su uso”.

[6] GARRÉ, Fabián, 2001, pàg. 17.

[7] AZKARATE, Agustín, RUIS DE AEL, Mariano, SANTANA, Alberto, 2003, pàg. 3: “El reconocimiento de patrimonio edificado como signo de identidad y como soporte de la memoria histórica obliga a las sociedades democráticas a dar cabida en él a las construcciones más relevantes de clases sociales como los labradores, los obreros industriales o la burguesía urbana, que aun siendo los grupos numéricamente mayoritarios en la historia de los pueblos, no han tenido la oportunidad o los medios de crear arquitecturas simbólicas que les representasen, a diferencia de las aristocracias, laicas o religiosas, promotoras de los grandes monumentos que perpetuaron la memoria de su dominio. Las granjas rurales, las aldeas y los paisajes agrarios; las instalaciones fabriles, las viviendas obreras y los paisajes modelados por la industria; las ciudades contemporáneas, sus ensanches, los equipamientos públicos, las viviendas de las clases medias, son los nuevos elementos que han inundado el campo del patrimonio arquitectónico en las últimas décadas, sin haber sido casi nunca proyectados como símbolo de quienes vivían, trabajaban o utilizaban esas edificaciones, pero con la legitimación y el poder de representatividad que les confiere su uso histórico por millones de hombres y mujeres sin voz en el pasado”.

[8] GÓMEZ MACEDO, María Dolores, 2010, pàg. 1.

[9] GÓMEZ MACEDO, María Dolores, 2010, pàg. 4.

[10] AZKARATE, Agustín, RUIS DE AEL, Mariano, SANTANA, Alberto, 2003, pàg. 19.

#actuació #valoració #patrimoni #UNESCO #cultura #béns #immobles #història #conservació #poble #protecció #valors #costums #petjades #arquitectònic #memòria #passat #conciència #identitat #estudi #responsabilitat #anaflores